Festival Terrer 2019

Què vincula Siurana amb Occitània?

15 Novembre 2019

Presentar una activitat de cultura occitana, un concert del grup Cocanha, en un indret com Siurana ens porta a recordar les vinculacions d’aquesta població i d’altres de Montsant i les Muntanyes de Prades amb Occitània. Una relació llunyana en el temps però significativa ja que al segle XIII, aquest terriori va acollir una població migrant, refugiats de la persecució religiosa que portà la guerra a les seves llars: l’anomenada croada contra el catarisme.

Què fou el catarisme? Podria començar –com ho feia en la introducció a l’estudi d’Ezequiel Gort que va publicar La Carxana– decepcionant aquells que creuen que els càtars eren una mena de secta esotèrica, plena de misteris, posseïdors del mític Sant Graal. Tampoc hem de creure que tots els pobladors aoccitans que arribaren a les nostres muntanyes eren càtars. En temps de persecució, la repressió afecta no només els disidents, també als sospitosos de ser-ho, les famílies, la població sencera. I de ben segur, moltes persones van fugir de la guerra, més enllà de professar o no una creença. Montsant i les muntanyes de Prades foren terres de refugi perquè la relació amb el nord del Pirineu venia de més enrere: del comerç i sobretot de la transhumància.

S’ha escrit força sobre el catarisme. El podem considerar una heretgia total. Una concepció del cristianisme força diferent de la de l’Església de Roma que provocà la reacció d’aquesta, primer, amb la predicació i després amb la guerra, la persecució i la foguera. Fou un fenomen religiós propi de la seva època. L’hem de contemplar dins el conjunt de moviments de renovació, a l’entorn de l’any 1000, dels quals van sorgir moviments herètics o nous ordres religiosos en funció de si foren o no acceptats i integrats per la jerarquia catòlica.

El catarisme no fou només un intent de retorn a la puresa original del cristianisme, cooregint les desviacions de la jerarquia. Una pràctica religiosa d’arrel cristiana però basada en una interpretació dualista, sobretot, del Nou Testament. Els càtars creien en dos principis creadors diferents, en dues creacions: la veritable, obra de Déu i la il·lusòria, el món, obra del Maligne. Un cristianisme sense creu en què Crist vingué a aquest món a despertar la Humanitat i fer-li veure que l’ànima es presonera de la carn i que té una pàtria celestial que li és pròpia: un Jesús que vingué a ensenyar, no a sofrir ni a morir.
Un cristianisme sense eucaristia, amb un únic sagrament, el consolament. I amb la creença en la reencarnació. Tot plegat, portava a una vida de puresa, d’abstinència, cercant l’allunyament de la matèria. I a una Església càtara que res tenia a veure amb l’estructura jerarquitzada de l’Església catòlica.

Per què afirmem que la presència del catarisme fou significativa a Siurana i el seu entorn. Un cop més perquè aquí també la dissidència fou perseguida. El rastre documental que ens permet saber de la seva existència són les predicacions i els judicis. Cap al 1215 l’arquebisbe de Tarragona encarregà els cartoixans sortir a predicar contra l’heretgia. Una mesura significativa, fins i tot sorprenent, perquè Cartoixa és un orde dedicat a la vida interior, un eremitisme en comunitat, sense contactes amb l’exterior. Però el catarisme continuà present i la repressió comença a partir de 1228. La butlla de 26 de maig de 1232, de Gregori IX mana procedir contra els heretges. Siurana, cap al 1230 era una població amb força habitants per a l’època, més d’un centenar de linatges, un nombre molt alt de veïnatge. Coneixem ben poc de la vida d’aquelles persones. Les fonts documentals –de la Inquisició– ens parlen de rituals de salutació, d’àpats comunitaris, de la presència de bons homes… trobem nom de poblacions com, Siurana, Gallicant, Porrera, Prades, Arbolí, Albarca, Cornudella, Poboleda, la Morera, Ulldemolins…

Ens caldria fer referència a l’actuació de l’inquisidor Pere de Cadireta, que coincideix amb l’arribada de més població occitana. La seva actuació aconseguí erradicar en bona part el catarisme del territori. Tenim la imatge de la foguera com a pena major, però la repressió és més àmplia, amb la pèrdua de propietats. Hi ha notícies de continues predicacions per part de diversos ordes. No sabem com ho va viure la població que no professava la creença. Fins ben entrat el segle XIV, però, hi ha notícies de persecució: a Ulldemolins o a Prades, on va fer estada Guillem Belibasta, considerat un dels últims bons homes.

Sobre els rastres materials de la presència occitana, hom pot pensar en la mateixa església de Santa Maria de Siurana, amb timpà suggeridor, sense que sigui prova de res. I en un costum que, aquest sí, probablement ens arriba de terres occitanes: el senyalitzar les tombes amb esteles discoïdals. Una pràctica comuna a d’altres indrets, però que a Catalunya trobem en les terres que van tenir més relació amb Occitània: la Catalunya Nova, les terres que foren poblades per migrants occitans o les rutes ramaderes del Pirineu al Maestrat. I repeteixo, occitanes, que no vol suposar que les esteles hagin de ser senyal de catarisme. També cal recordar la procedència occitana de molts cognoms que avui trobem a casa nostra. En definitiva, un episodi de la història avui llunyà en el temps, però que ens parla de fets que malauradament són vigents: les persecucions per idees o creences o les migracions forçades.

Salvador Palomar
per al Festival Terrer Priorat 2019

Més info a:
La Teiera. Apunts de cultura i lliurepensament

Entrades disponibles a:

Entradium.com